M’assec sol sota la porxada, la casa rústica, emblanquinada, al bell mig de la cala menuda, i és com si em despullées de tot el que he anat adquirint lluny d’aquí. La primera vegada que vaig descobrir que en pocs minuts em podia despendre de totes les capes que t’envolten i t’embocallen, em vaig esborronar, vaig tenir por de caure en un abisme; com si en uns instants em poguessin arrabassar tot el que havia après en anys d’esforços, el que signifiques per altres i el que t’acaba donant una imatge de tu mateix. T’has imaginat que aquesta aparença és una muralla sòlida, construïda pedra a pedra a través d’anys de dur a terme l’exercisi de modificar-te i disfressar-te a mesura que veus gent i fas feina. T’afigures que la xarxa social en la qual t’has instalat i et mantens gràcies a una llarga successió de cessions i petites conquestes és tan atapeïda com el temps que ha trigat a teixir-la. I en veure’t desposseït de màscares i cuirasses, en trobar-te nu en una mena de centre neuràlgic de tu mateix, et desobriexes fràgil i vulnerable, abandonat, com si hagués fugit l’angel que et va acompanyar , peró si et resisteixes el fit a fit amb el teu propi temps notes que, després de l’espant, lentament et vas erigint pletòric, consistent, alegrement lliure.

La cuitat invisible, Emili Rosales. Premi Sant Jordi 2004